Alguns números

Ja hi tornem a ser! Aquest cop per endinsar-se a la perillosa jungla, o a la selva o el desert, si ho preferiu de les xifres. Efectivament (Nacho, com diria aquell), uns quants nombres sortiran volant per aquesta font de cultura i saviesa per arribar a tot aquell qui els vulgui atrapar.

Tal i com es pot apreciar a la fotografia superior, el centre de la ciutat de Sydney (el CBD com els petits cangurs l'anomenen) comprèn un gran nombre d'edificis que superen sense gaire problema la trentena de pisos. La gran majoria d'aquests són propietat dels bancs. Doncs bé, aquí és on volia anar a parar. Els bancs. Resulta que en els darrers tres (three, III) anys, el Banc Central Cangur ha apujat els tipus d'interès en vuit (eight, VIII) ocasions fins arribar a la bonica xifra de 7,25% (ho sento, els romans no havien descobert els decimals). Si a això se li suma que el preu del petroli està disparat i ja ha superat els $130 (CXXX dinars), la situació pels pobres cangurs comença a ser crítica i l'única llum que veuen és la de l'òpera a la nit. Tant és així, que alguns ja pensen en llogar la seva pròpia bossa per mirar d'aconseguir alguns ingressos extraordinaris.


Les immobiliàries comencen a tenir seriosos problemes per aconseguir col·locar els pisos en venda (us sona?). Així, un immoble en subhasta (el sistema més típic de per ací) necessita més de dos mesos per vendre's i, en cas d'una negociació privada, serien quatre mesos. Sembla ser que, d'aquí a no gaire, hi haurà cua sota el Harbour Bridge perquè encara no fan pagar per dormir-hi a sota.

Doncs això és tot. Fins una altra ocasió, koales!

Líquid

Heu-nos ací de bell nou disposats a donar la tabarra a qui calgui. En aquesta ocasió, l'escollit és el líquid. Doncs sí, avui us deleitaré amb una varietat d'animalades que fan els petits cangurs aussies amb les seves begudes.

En primer lloc, cal que sabeu que per adquirir qualsevol mena de substància alcohòlica cal adreçar-se a unes botigues especialitzades, les Bottle Shop. Encara que només es vulgui comprar una cerveseta o una modesta ampolla de vi, hom s'ha d'aventurar a entrar a una d'aquestes tendes. Un cop dins, es pot trobar una gran selecció de begudes , d'entre les quals en destacaria algunes en especial.

Donat que a Catalunya som uns grans productors vitivinícoles, començaré per aquesta beguda tan atractiva al paladar de certa gent. En primer lloc, destacar que la gran majoria de botelles de vi tenen el meravellós sistema d'obertura de tap de rosca. Pensava que això només passava amb El Elegido; però anava totalment errat. Fins i tot els vins de la nostra estimada pàtria tenen ací aquesta estranya obertura.

El més destacat dins del món vinícola és el fenomen de les bosses de vi. És un sistema revolucionari consistent en una capsa de cartró d'aparença normal que té una petita obertura a la part inferior d'un dels laterals. D'allà en surt una petita aixeta que escup una espècie de líquid que els cangurs més salvatges anomenen vi. La gran gràcia d'aquest artefacte és que és molt barat i que té capacitat de 5 litres. És a dir, que del garrafot de calimotxo, aquesta gent passen directament al del "vi" pur i dur. El millor és saber la composició del líquid. No té en cap percentatge res que procedeixi del raïm, sinó que són vegetals i altres substàncies les que conformen aquest estrany beuratge.

Pel que fa a la resta de líquids, la cervesa, també és bastant cara i té el sistema d'obertura amb rosca mencionat anteriorment. Les llaunes de refresc tenen més capacitat. Són de 375 ml. La llauna de Coca-Cola té bombolles, cosa que ja no passa a molts altres llocs del planeta. Finalment, l'aigua és cara, molt cara. Suposo que aquesta és la raó per la qual molta gent no la prova i només la fa servir per dutxar-se... De totes maneres, hi han trobat altres utilitats. ja que per ací abunda bastant, alguns s'hi submergeixen fent-hi submarinisme, altres surfegen amb bastanta gràcia i, finalment, d'altres s'hi banyen amb un ull posat als taurons i l'altre a les onades i als surfistes.

Per acabar, només afegir, que, donats els preus dels vins a la majoria de restaurants, molts són B.Y.O., que en l'estrany llenguatge que parlen per ací vol dir Bring your own. Això vol dir que cadascú es pot portar la seva beguda sense cap mena de problema ni vergonya. Així, el restaurant s'estalvia pagar la llicència de servir begudes alcohòliques i els clients paguen un preu més raonable.

Això és tot per ara. Més informació a la propera edició.

Sydney: una mica de cultura mai va malament...

Aquí, de nou, tornant a la feina de redactor en cap del principal diari internacional australià. Aquest cop per comentar, com no, alguna animalada típica dels cangurs feréstecs i salvatges que volten per aquestes terres. Abans; però, posaré una mica del seny que s'ha perdut a la nostra estimada terra catalana d'ençà de la meva partida.

Com bé sabreu, i si no no sé què feu llegint això, fa un cert temps que corro de cap per avall per aquests móns de Déu. Per ser precís, diria que el lloc per on corro és un món de Déu des del 17 d'abril de 1770, quan un tal James Cook, capità del vaixell britànic Endeavour va trepitjar i, també, contaminar amb els seus virus una terra desconeguda. En concret, ho va fer al lloc que avui s'anomena Botany Bay. El per què d'aquest nom és ben senzill. Aquesta gent britànica, com que no veuen gaire el Sol, no tenen gaire llumenera ni imaginació. Així que, com que allà hi havia moltes plantes que no havien vist mai, van estar una estona pensant. A continuació van fer un te perquè eren les cinc. Van seguir pensant. Finalment, van tenir la brillant idea de batejar aquella badia amb el nom de Botany Bay!! Cal agrair aquest esforç cultural. Això cau una miqueta al sud del centre de la ciutat i j encara no hi he anat; però no patiu, hi aniré i hi plantaré l'estelada. A partir d'aquell moment, allò serà la Badia floral!!!

Un cop fet aquest gest intel·lectual, van decidir descansar dues setmanes al vaixell per formar una expedició. Quan van sortir, van trobar-se amb dos aborígens indefensos que els miraven totalment estranyats. Podeu imaginar què deurien pensar en veure els estrafolaris europeus. bé, la qúestió és que no van tenir gaire temps per extreure conclusions perquè els grans senyors europeus, el primer que van fer va ser carregar-se'ls a trets. Així va anar la primera trobada entre els estrangers i els nadius. I així ha seguit sent fins fa no gaire...

Fines may apply!

Seguint amb la tònica del primer article (pensàveu que seria l'últim, eh?) i davant l'allau de comentaris que ha tingut, passaré a comentar una altra curiositat dels cangurs australians.

No sé si és per influència dels yankees, pel passat penitenciari del país o per una barreja de les dues coses que, cada dos per tres, qualsevol ciutadà honrat i educat que passegi tranquil·lament per algun carrer de Sydney, pot trobar-se davant dels morros i sense proposar-s'ho una tirallonga d'advertències. Podria ser que et recordin que no es pot fumar a aquest carrer perquè és zona de pas d'escolars o que et diguin que has d'anar per l'esquerra perquè ací fan com els britànics i condueixen a l'inversa que naltros. Cap problema.

La situació es complica una mica quan et demanen que, per favor, no excedeixis els 10 km/h anant en bicicleta. És possible aconseguir-ho sense caure? Tenen els radars de la Tura i del Saura concentrats a aquest tram per evitar que algun ciclista imprudent se salti la normativa? segur que sí. El millor del cas és que sempre informen de quina serà la sanció. Normalment, es tracta de quantitats econòmiques bastant desproporcionades amb la magnitud de la infracció; però ja se sap que els australians estan acostumats a fer-ho tot a l'engròs.

El que és cert, és que la gent és molt responsable i educada, excepte quan, cap allà les 11PM dels divendres o dissabtes demostren una certa propensió a caminar fent corbes, encara que el camí sigui recte. El millor de tot és que la cervesa val 5AUD, és a dir, uns 3,66€!

Una altra curiositat és que aquesta gent tan estranya té per costum posar unes plaques als bancs públics que tenen escampats arreu. això no tindria res d'estrany si a la placa en qüestió hi hagués el nom de la casa que fabrica els bancs, però no és així! Són unes dedicatòries que la gent fa a les persones estimades, normalment, ja difuntes. Això fa que, al seure, sempre puguis dedicar-te a pensar qui era aquella persona que tan desitjava anar a aquell lloc. És ben estrany; però és que és ben cert que, com bé va dir aquell gran savi de la Gàl·lia resistent, "Són ben bojos aquests australians!".

Bé, això és tot per ara, però no patiu perquè, si la cosa va bé, prometo tornar a la càrrega amb més animalades. Que es preparin a tots els zoos perquè es quedaran sense clientela ben aviat!